Que rigui la gent i que jo vagi calent

Variants i sinònims:

• V. Aconsegueixi jo el meu intent, encara que se'n rigui la gent
  
• Afarta'm i digue'm moro! (Zèfir)
• Afarta'm i digue'm moro (o lladre) (ESPUNYES 2007)
  
• Afarta'm i digue'm moro; el cas és anar còmode (GIMENO 1989)
• Afarta'm i digues-me ruc (GIMENO 1989)
  
• Anant jo calent, me'n ric de la gent (CONCA 1988)
• V. Compleixi jo, i que s'arreglen (o i els altres que diguin el que vulguin)
  
• Content jo, content tothom (SAURA 1884) - (SEUBA 1993)
  
• Estigui jo calent i rigui sa gent (PONS LLUCH 1993)
  
• Que digui la gent i jo que estigui calent (Zèfir)
• Que diguin el que vulguin, que jo ja estic calent (Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana)
• Que rigui la gent i que jo vagi calent (Zèfir)
• Vaja jo calent, i que riga la gent (SAURA 1884)
  

Equivalents:

• Ande yo a mi gusto, parezca o no razonable a Justo [ES] (SAURA 1884)
  
• Ande yo caliente y ríase la gente [ES] (SAURA 1884) - (GIMENO 1989) - (PONS LLUCH 1993) - (Zèfir)
• Dame pan y dime tonto (ESPUNYES 2007)
  
• ¡Dame pan y dime tonto! [ES] (Zèfir)
• Mi marido es tamborilero, Dios me lo dió, y asi me lo quiero (SAURA 1884)
  

Explicació:

• Facultat que dóna el tenir diners de poder riure's de la gent, és a dir, burlar-se d'algú, mostrar menyspreu d'algú (GIMENO 1989).
• Sobre la incomoditat que comporta el fet de ser pobre. Al·ludeix a la necessitat de cercar qualsevol mitjà per poder solucionar l'estat d'indigència, fins i tot el fet de deixar-se insultar (GIMENO 1989).
• «Afarta'm i digues-me ruc» és una variant dels altres refranys que s'utilitza aplicant-lo a qui té poca dignitat. Segons el context en què es fa servir, la persona a qui és aplicat el refrany pot resultar enaltida o menyspreada. El primer cas quan algú demostra que ha obtingut el que volia sense parar esment en el tipus de recursos utilitzats. La segona, titllar la persona poc digna perquè, com que fa servir uns mitjans ignominiosos, demostra tenir poc respecte de si mateixa (GIMENO 1989).

Nota: Ande yo caliente y ríase la gente és un vers de Góngora. Amb tot, durant l'època del Barroc i el Segle d'Or castellà, era usual que agafessin com a tornades dites, refranys o expressions populars. Per això des de Zèfir es llença la proposta d'agafar la tonada d'una cançó popular infantil que diu:

El gall i la gallina
n'estaven al balcó,
la gallina s'adormia
i ell li da un petó;
dolent, més que dolent,
què en dirà la gent?
Que diguen el que vulguen,
que jo ja estic content,
content, content i content (Zèfir)

Font:

• Santiago Ángel Saura (1884): Refranero castellano-catalán. Refranes, adagios, proverbios, aforismos, frases proverbiales, etc. Separata del novísimo Diccionario Manual de las lenguas castellana-catalana. Barcelona: Librería de Esteban Pujal, editor.
• Isabel Gimeno (1989): El llibre dels refranys catalans. Barcelona: Editorial De Vecchi.
• Josep Pons Lluch (1993): Refranyer menorquí. Ciutadella (Menorca): Institut Menorquí d'Estudis. Col·lecció «Quadern de Folklore, 50».
• Zèfir (febrer 2002) - Llista de professionals de la llengua catalana.
• Josep Espunyes i Esteve (2007): Dites, locucions i frases fetes. Barcelona: Ed. Proa. Col. «Les Eines, 49».