Més val un ocell al puny que una grua lluny

Variants i sinònims:

• Més val un aucell en sa mà, que deu mil que volen (PONS LLUCH 1993)
• Més val un ocell al puny que una grua lluny (AMADES 1951)
• Més val un té que dos et daré (DIÀFORA 1982)
• No deixis lo segur per lo salvatge (PONS LLUCH 1993)
• Val més l'ou d'avui, que la gallina demà (GIMENO 1989)
• Val més merla en mà que alosa al cel (BELLMUNT I FIGUERAS 1992)
• Val més pardal a la mà que grua en l'aire (GIMENO 1989)
• Val més pardals a la mà que una grua enlaire (BALBASTRE 1977)
• Val més pardal en mà que grua a l’aire (PUJOL I CAMPENY 2008)
• Val més tenir un conill que seguir una llebre (AMADES 1951)
• Val més un tord a la mà que mil i cinc-cents que volen (CONCA 1988)
• Val més un tord en sa mà, que dos volant (PONS LLUCH 1993)
• Val més una alosa al plat que una perdiu volant (CONCA 1988)

Equivalents:

• A bird in the hand is worth than two in the bush (Trad.: Un ocell a la mà és millor que dos a l’arbust) [EN] (PUJOL I CAMPENY 2008)
• Le moineau pris vaut mieux que l'oie qui vole (Trad.: El pardal caçat val més que l’oca que vola) [FR] (PUJOL I CAMPENY 2008)
• Más vale pájaro en mano que ciento volando [ES] (BALBASTRE 1977) - (DIÀFORA 1982) - (PONS LLUCH 1993)
• Plus valet in manibus avis unica quam dupla silvis [LL] (PUJOL I CAMPENY 2008)
• Vale más pájaro en mano que ciento volando [ES] (PUJOL I CAMPENY 2008)

Explicació:

• Val més la realitat que la ficció. En el cas del refrany «val més l'ou d'avui, que la gallina demà», un ou avui significa que es podrà menjar alguna cosa; la promesa d'una gallina demà pot resultar en un no res (GIMENO 1989).
• Vol dir que val més una cosa segura, que moltes de possibles (PONS LLUCH 1993).
• Significa que una cosa petita però segura és preferible a una de gran però incerta (PONS LLUCH 1993).
• Vol dir que és millor tenir una cosa segura que moltes de possibles (PONS LLUCH 1993).
• És més recomanable conformar-nos amb el que tenim ara que amb el que podem tenir en el futur, per tal d‟assegurar-ho (PUJOL I CAMPENY 2008).

Font:

• El refrany català és tret de Joan Amades (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner. Barcelona: Ed. Selecta.
• Josep Balbastre i Ferrer (1977): Nou recull de modismes i frases fetes. Barcelona: Ed. Pòrtic.
• Diàfora (1982): Diccionari essencial castellà-català català-castellà Diàfora. Barcelona: Ed. Diàfora.
• Isabel Gimeno (1989): El llibre dels refranys catalans. Barcelona: Editorial De Vecchi.
• Bellmunt i Figueras (1992): Fets, costums i llegendes. Vall d'Aran. Refranys. Lleida: Ed. Virgili i Pàges.
• Josep Pons Lluch (1993): Refranyer menorquí. Ciutadella (Menorca): Institut Menorquí d'Estudis. Col·lecció «Quadern de Folklore, 50».
• Afra Pujol i Campeny (2008): Els refranys: estudi i equivalències.